Jose ens regala, sense filtres ni embuts, petites porcions de la realitat colombiana sentides en primera persona des de Bogotà. Comença amb el recent alliberament múltiple de segrestats per les FARC… cessió o tàctica?

Durant una setmana els “noticieros” de Colòmbia van oblidar-se de les piràmides financeres i els accidents de trànsit, temes molt recurrents, passant a parlar gairebé únicament dels alliberaments que les ‘Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia’ (FARC) van decidir dur a terme, prop de dos mesos després d’haver-les anunciat, i quan molta de l’opinió pública dubtava si finalment es produirien.

Els alliberaments es produïren en tres fases. A la primera van ser alliberats quatre “uniformados”, és a dir tres policies i un soldat, tots ells eren persones anònimes abans del segrest i sembla que ho continuaran sent, a no ser per alguna anècdota com la cançó que el soldat Domínguez va composar durant la seva captivitat i que va cantar durant la roda de premsa posterior al seu alliberament, en presència del president Uribe.

La segona fase va servir per a alliberar a Alan Jara, que va ser Governador del Meta abans del seu segrest. Van ser molt emotives les imatges de la retrobada amb la seva dona i el seu fill, després de més de sis anys i mig vivint a la selva en poder de la guerrilla. Amb gran lucidesa i un estil excel·lent, va narrar molts detalls del moment en que el van segrestar, de com va ser la vida en captivitat, etc… però no només això!

Les declaracions d’Alan Jara van donar molt a parlar, va valer la pena veure la seva roda de premsa sencera. Destaquen afirmacions com que les FARC no estan pas debilitades, al contrari del que pensa la major part de població de Colòmbia actualment. També va dir que per poder debilitar-les s’han de donar oportunitats als joves dels entorns més rurals, perquè ara molts no tenen oportunitats d’estudiar o treballar, i acaben allistant-se a les FARC, ja que és de les poques opcions que tenen i que troben ben a prop.

Seguint amb les paraules d’Alan Jara, també va dir que el president Uribe no havia fet res pel seu alliberament, i que les FARC no torturen ni tracten malament als segrestats, que els tracten amb decència. Els mitjans de comunicació majoritaris a Colòmbia (Caracol i RCN) han titllat ambdues declaracions de ser motivades per la síndrome d’Estocolm. Potser la segona sí (ell mateix més tard explicava com mantenen a dos presoners encadenats entre sí des de fa més de 2 anys, com a horrible mètode de càstig), però no va ser-ho pas la primera declaració. Era una dura, clara i reflexionada crítica a la política de seguretat d’Uribe, que està provocant segrestos interminables (algunes persones porten més de deu anys segrestats, i Uribe prop de set anys al govern), sense cap possibilitat d’aconseguir un final negociat.

Però pel que es veu criticar al president Uribe és una tasca bastant complexa a Colòmbia, al menys als canals principals de ràdio i televisió nacionals. Aquests mitjans, dependents les audiències, no tenen interès en un discurs crític amb el president, doncs Uribe actualment té una altíssima popularitat al país. Així, la manera de fer d’aquests mitjans va ser no respectar la llibertat d’expressió del recentment alliberat Alan Jara, tot llençant interrogants injustos sobre les crítiques que havia fet, i dient que passat un temps se’n desdiria. Jara dies més tard va matisar les seves declaracions fetes en calent, però no va deixar de criticar el seu president, ni la seva política de seguretat.

A la tercera fase va ser alliberat Sigifredo López, el passat 5 de febrer, després de set anys segrestat. La seva situació era especialment dramàtica, en ser l’últim que quedava viu dels dotze ex-diputats segrestats al seu moment. El seu missatge també va resultar força crític amb les polítiques governamentals de Colòmbia en matèria de seguretat.

Els alliberaments, que són poc freqüents, es donen sempre en casos molt estudiats i tenen força repercussions, d’entre les quals podríem mencionar: