No podem triar on néixer... tothom som iguals! (foto: Philippe Leroyer - Flickr)
Avui és el Dia Internacional de les Persones Migrants i, tot i que des de SDA creiem que dies internacionals ho són tots, és una bona excusa per parlar sobre la directiva europea de retorn dels immigrants estrangers. Altrament coneguda com a “Directiva de la Vergonya”.
Per esclarir una mica el tema comptem amb les paraules de Sergi Santacana Juan, advocat del Col·lectiu Ronda, que respondrà breument les següents qüestions:
A grans trets, què és una directiva i què té de particular aquesta?
Intentaré desgranar, de la manera més senzilla i intel·ligible, els punts més rellevants de la Directiva Relativa a Procediments i Normes Comuns als Estats membres per al Retorn de Nacionals de Tercers Països que es trobin Il·legalment o, d’una manera més concisa i popular, la coneguda com a “Directiva de la Vergonya”.
Segons el Tractat de Roma, una directiva és una decisió col·lectiva dels estats membres de la Unió Europea que obliga a tots o a part d’aquests estats a complir un objectiu determinat, si bé permet que cada estat esculli la forma i els mitjans per aconseguir aquest objectiu.
Doncs bé, alguns dels objectius oficials d’aquesta directiva són la voluntat d’harmonitzar les legislacions europees i la necessitat de “Fixar normes clares, transparents i justes (sic)” en matèria de retorn. Però, més que això, la directiva esmentada sembla que vol homologar pràctiques que, examinades fredament, difícilment superarien un test bàsic de drets humans.
Però què diu exactament la “Directiva de la Vergonya”?
El primer punt que la directiva deixa clar als estats membres és que qualsevol estranger que es trobi il·legalment al seu territori n’ha de ser expulsat (Art. 6.1). Per tant, bufetada a aquells que poguessin tenir qualsevol mena d’aspiració encaminada a fer desaparèixer la vertadera discriminació que representa no haver pogut escollir el lloc on s’ha nascut. A més a més, s’estableix l’obligació accessòria d’imposar una prohibició d’entrada juntament amb l’expulsió per a un període de com a màxim 5 anys (Art. 9.1), tot i que podrà ser superior en uns casos determinats.
Sembla que no recordem que nosaltres també vam ser immigrants (foto: Philippe Leroyer - Flickr)
La “Directiva de la Vergonya” tampoc no podia deixar de banda la suposada disjuntiva entre “seguretat o llibertat” que tan en voga està darrerament en el camp de la retallada dels drets socials i, així, l’article 11.1 legitima que la “Decisió de retorn” (decret d’expulsió) pugui ometre informació per tal de protegir la seguretat o la defensa nacionals.
Això no obstant, l’element més conegut i sens dubte polèmic de la “Directiva de la Vergonya” ha estat aquell referit a l’internament cautelar dels estrangers.
D’una banda, la directiva reconeix que l’internament dels ciutadans estrangers ha de ser només l’imprescindible per poder-ne dur a terme l’expulsió (Art 14.1), ja que es tracta d’una mesura d’assegurament mentre es duen a terme les gestions necessàries per a l’expulsió.
Però, partint del punt de vista anterior, acaba permetent als estats membres establir un període d’internament de fins a sis mesos (prorrogables a 12 mesos en determinades circumstàncies). La directiva permet, a més, que l’internament pugui ser decidit per les autoritats administratives i, en determinats casos, es pot dur a terme en centres penitenciaris (Art 15.1).
A la llum d’aquesta regulació és quan es pot afirmar que, en realitat, el que pretén la directiva és atorgar empara jurídica a les pràctiques negatives d’alguns estats europeus on ja existeixen internaments de sis o més mesos, les detencions administratives.
Hi ha qui pot estar més o menys d’acord amb l’adopció d’aquest tipus de mesures per combatre una infracció administrativa com ara trobar-se sense autorització de residència en un país que no és el propi. Nosaltres no hi estem d’acord.
Aquells que estiguin disposats a assumir la “tolerància zero” (un altre paradigma modern de la retallada de drets) caldrà que assumeixin també les conseqüències de l’històricament acreditat “efecte contagi” de les limitacions de drets socials. Tolerar segons quines injustícies per als altres pot acabar sortint-nos molt car.
